La Cabina d'en Pere Jules

Passat el temps i veient com va tot plegat es constata una vegada més l'absència d'esperit crític en aquesta ciutat.

S'ha inaugurat el Museu de Lleida (bona noticia), s'ha obert amb moltes coses encara per acabar (mala noticia però previsible), la col·lecció exposada és justeta (mala noticia), el discurs expositiu previsible i aborrit (mala noticia), no explica a ningú qui som i perque els de Lleida som com som quan es suposa que es en part el seu objectiu (mala noticia), les millors obres se les endurar a Barbastre (mala noticia) i ningú, ningú, ningú ho ha dit (molt mala noticia).

Que un cop passats tans anys la gent no tingui ganes de soroll s'enten; que és molt millor això que res, que hi ha el que hi ha, que la col·lecció no pot ser millor, que la sobreabundancia de rèpliques és deu a un encomiable esperit pedagògic, que els audiovisuals són una llauna perque tots els audiovisuals de museu ho són (per cert calia buscar una productora de fora de Lleida per a fer-ho?), que sort n'hi ha hagut que no hagin acabat barallades totes les institucions implicades. Dacord.

Que el gruix de la col·lecció marxarà a Barbastre i que la preocupació es perfectament comprensible (sense aquestes obres el museu queda com la sala d'exposicions de plaça St.Joan).

Però que a tothom li hagi agradat tan i tan, que ningú des de la universitat, la "premsa cultural lleidatana", els amics de tantes coses que tenim, de les administracions implicades hagi dit el que és evident: que és tracta d'un museu justet (ajustat al que hi ha), amb molt poca capacitat de generar dinàmiques atractives al seu voltant, que cau una vegada més en el "per Lleida ja està bé", que ningú ho hagi insinuat, ni que sigui injustament és una cosa molt i molt i molt preocupant.

Si Lleida va malament és fonamentalment perque ningú ho diu. I si no t'ho diuen ni es pot millorar ni val la pena.

M'esgota comprovar, una vegada i una altra, com són els mateixos lleidatans els que rebaixen les seves pròpies possibilitats. Com si pel fet de ser de Lleida no es pogués viure al dia, ser rebel o visionari, ser un rar, equivocar-se. Com si l'estil lleidatà tingués de ser necessàriament més banal i senzill, més per a gent normal.

Com si la fruita, el camp, la seu, el carrer major, els caragols, no pogués ser motiu, paisatge i context tan contemporani, tan estimulant i amb tant potencial com qualsevol altre.

O com si des de Lleida no es pogués renunciar a tot això per a fer el contrari.

O com si no es pogués fer res sense el risc d'esdevenir un pedant, un snob, un tibat o un ridícul modernet provincià. Quin avorriment.

Mireu el que fan aquesta gent amb les (nostres) caixes de fruita.

Via

Potser ho copiem l'any que ve.