La Cabina d'en Pere Jules

M'esgota comprovar, una vegada i una altra, com són els mateixos lleidatans els que rebaixen les seves pròpies possibilitats. Com si pel fet de ser de Lleida no es pogués viure al dia, ser rebel o visionari, ser un rar, equivocar-se. Com si l'estil lleidatà tingués de ser necessàriament més banal i senzill, més per a gent normal.

Com si la fruita, el camp, la seu, el carrer major, els caragols, no pogués ser motiu, paisatge i context tan contemporani, tan estimulant i amb tant potencial com qualsevol altre.

O com si des de Lleida no es pogués renunciar a tot això per a fer el contrari.

O com si no es pogués fer res sense el risc d'esdevenir un pedant, un snob, un tibat o un ridícul modernet provincià. Quin avorriment.

Mireu el que fan aquesta gent amb les (nostres) caixes de fruita.

Via

Potser ho copiem l'any que ve.